Democràcia… o no

El populisme és un concepte complex que es manté al marge d’ideologies polítiques. Malgrat allò que molta gent creu, aquest no és una forma de fer política com ho és el socialisme, el liberalisme o l’anarquisme.

Per Belén Hernández Espinosa

Per a entendre aquest concepte és necessari mirar arrere en la història. El populisme naix en els moviments socials del segle XIX a Rússia i els Estats Units. Tant els naródniki (populistes russos) com el People’s Party (als EUA) van tindre com a objectiu acostar-se al poble mitjançant un discurs anti-establishment.

No obstant això, actualment, canvis socials com la globalització o el capitalisme han facilitat una modificació d’aquest concepte, alhora que han fet possible l’extensió del populisme en l’àmbit polític, fins al punt de trobar-se impregnada a la nostra quotidianitat. Indubtablement, aquests sistemes d’organització econòmic-social són veritablement beneficiosos per a uns certs sectors, per descomptat, en països industrialitzats. Així i tot, els perills que comporten estan molt millor camuflats que els seus beneficis. I per tant, no és tan fàcil identificar-los.

Durant els últims mesos, els fonaments de la democràcia han tremolat com mai des de les seues primeres aplicacions. No cal dir que les xarxes socials han esdevingut un must have en les nostres vides. Aquestes podrien ser una teoria per explicar la facilitat amb la qual les fal·làcies i les fake news s’endinsen en els discursos més quotidians.

En canvi, allò succeït als Estats Units recentment fa dubtar si veritablement són les xarxes socials, les responsables d’aquesta “crisi” de la democràcia. “La campanya de reelecció de Donald Trump representa la major amenaça per a la democràcia estatunidenca des de la Segona Guerra Mundial”. Així començava l’article publicat en el New York Times el 16 d’octubre de 2020, amb motiu de les eleccions que se celebraren el passat 3 de novembre i, per tant, escrit abans de l’assalt al capitoli, que va ocórrer el 6 de gener d’aquest any.

La falta de claredat entre els fins proposats i els mitjans amb els quals es realitzaran, o la polarització de dos (o més) grups socials, són dos dels principals punts en comú entre Donald Trump i aquesta manera de “fer” política.

És cert, que la distinció entre el “nosaltres” i l'”ells” que caracteritza al populisme, no s’observa de manera tan nítida en el discurs republicà nord-americà. No obstant això, el seu discurs va reforçar les complexes diferències que deixen a un costat als supremacistes blancs i a l’altre a la resta deminories oprimides. Açò, per exemple, es potobservar comparant l’assalt mencionat amb les protestes pel Black Lives Matter que ocorregueren set mesos abans, en maig de 2020, a causa del brutal assassinat de George Floyd a mans d’un policia de Minneapolis.

Em sembla realment interessant comparar aquestes protestes principalment per la reacció dels antidisturbis en ambdós situacions. L’u de juny de 2020 els protestants del BLM (majoritàriament pacífics) van mantindre’s prudentment allunyats de la Casa Blanca, envoltats per mésde 5000 policies. Encara així van patir una forta repressió amb gasos lacrimògens, porres i cavalls per a buidar un bloc de carrers perquè Donald Trump es poguera fer una sessió de fotos a les portes d’una església a l’altre costat de la carretera. D’altra banda, quan el 6 de gener es va assaltar la seu de la democràcia dels EUA, exigint l’anul·lació de les eleccions, la repressió policial no va tindre cap èxit.

La reflexió que es trau d’aquestos fets és, en comparació amb un moviment que porta anys de lluita i milers de persones implicades, com pot una sola persona tindre la capacitat d’incendiar un país amb un parell de tweets subversius. Açò és, pot ser, una conseqüència de la normalització del populisme en les nostres societats.

Pot ser, en un intent d’esquerdar “l’oponent” polític, les persones amb aquestes idees han oblidat el vertader significat de la democràcia. No està de més recordar, que no som els joves “revolucionaris” qui hem adjudicat a aquest concepte un caràcter humanitari i justicier.

Ja en 1998, Nelson Mandela va reflexionar: “Si no hi ha menjar quan es té gana, si no hi ha medicaments quan s’està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una corfa buida, encara que els ciutadans voten i tinguen Parlament”.

Així doncs, el perill del populisme és l’excés de confiança amb el qual es tracta al líder populista, que portat a l’extrem funciona com a dictadura encoberta. Per tant, és el populisme compatible amb la democràcia? Pot ser sí, defendran alguns. No obstant això, uns altres diríem que la popularització d’informació falsa, de qualsevol de les maneres fa perillar la base de tota societat justa i demòcrata.

Comparte la noticia en tus redes
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.