Temps de sembra

Diu la dita popular que a la tardor s’hi sembra si hi ha saó, és a dir, si la terra es troba en l’estat òptim. És una obvietat que a voltes oblidem, no hi ha fruït sense llavor. A l’IES Juan de Garay portem cinquanta cinc tardors sembrant, per molt que bufe el vent. Perquè ja s’entén que no sempre les circumstàncies acompanyen i, de vegades, aquest treball d’aprendre i ensenyar resulta especialment dur.

Mai oblidarem ni el curs passat ni el present. Confinament, distància social, somriures emmascarats, assistència en dies alterns, Aules… totes i tots hem viscut situacions dures per a les que ningú ens havia preparat i ens hem hagut de reprimir molts afectes i proximitats. En aquesta nova normalitat necessitem nexes d’unió i espais d’expressió i creació.

El Juande va nàixer fa un any amb tota la il·lusió del món com un projecte de periòdic de proximitat que, sent escrit per l’alumnat de l’IES Juan de Garay, informara de les notícies del barri. Tanmateix, la pandèmia ens va vindre damunt i, contràriament amb el que podríem pensar, la participació de l’alumnat al periòdic es va incrementar i vam publicar articles de gran qualitat. Sense preveure-ho ens vam convertir en un nexe de comunicació important entre els diferents membres de la comunitat educativa en un moment en el qual l’institut havia esdevingut virtual.

Tota aquesta experiència acumulada ens referma en la idea de donar continuïtat a El Juande un any més. Ha arribat el temps de sembra i molts de vosaltres ja esteu redactant els articles. Aviat veureu els fruits, en format de web o als dos números en paper, perquè qui sembra, cull.

Humils seguidors d’una vella tradició

En aquesta sembra nostra no som els primers, ni tampoc aspirem a ser els últims. L’alumnat i el professorat del Juan de Garay han impulsat, en diferents èpoques històriques, la revista de l’institut. La biblioteca del centre ha recollit fons bibliogràfics que permeten resseguir aquestes iniciatives al llarg del temps i comprovar com, cada generació, ha imprès sobre el paper les pròpies inquietuds del moment.

Módulo 1: Imperio galáctico

Portada de la revista Modulo 1

És a primera revista de la que tenim constància als arxius de l’institut. Es va publicar, segurament, a finals dels anys 1970. Tot just s’eixia de la dictadura i la situació estava carregada d’incerteses. Segurament per això, aquests estudiants es mostraven encisats per una realitat futurista imaginada, on les coses realment foren diferents. Plena de relats i còmics que imaginen una realitat on convivim amb alienígenes i mutants des dels anys 1990, aquesta revista de fantasia, terror i ciència ficció es venia a 5 pessetes (uns tres cèntims).

Asuntos. Curs 1978-1979

Portada de la revista Asuntos

Es tracta d’un projecte impulsat pel propi alumnat, en un context històric en el qual començaven a poder exercir-se les primeres llibertats després de la fi del Franquisme i l’aprovació de la Constitució de 1978. Fruït d’aquestes ganes d’expressar-se i trencar amb el passat, Asuntos era una revista provocativa i irreverent, especialment en el seu humor gràfic. Combinava els escrits a màquina amb les postil·les a mà en els marges i era un poti-poti que incloïa seccions diverses: comentaris crítics sobre la legislació educativa i l’organització del centre, contes, fotografies, enigmes, lletres de cançons de cantautors com Lluís Llach o Jaume Sisa… Tot acompanyat d’un editorial signat per Roberto Lisart, que no deixava canya dreta i envestia durament contra l’apatia del jovent, el postureig estètica (rocker, punk…), la titulitis

Olla amb bledes. Curs 1979-1980

Portada de la revista Olla amb Bledes.

De totes les revistes comentades fins el moment, aquesta és la que realitza anàlisis més profunds i crítics del sistema educatiu. No de bades, Olla amb bledes, naix en paral·lel a les primeres vagues de professors de la democràcia i en ella, es comprova la voluntat de l’alumnat de sumar les seues reivindicacions a les dels professors. Mariola per exemple, criticava la falta de professors i les inconveniències de l’horari nocturn, al temps que exigia una sala d’esbarjo i reunions per a l’alumnat. Altra peça parlava de la protesta dels alumnes exclosos de la Facultat de Medecina i criticava la manca de coordinació i la poca implicació d’alumnes del Juan de Garay. Per la seua banda, Sento redactava un relat al·legòric on València era representada com un formiguer amb diferetns classes de formigues.

Olla amb bledes compartia amb El Juande la voluntat de construir un nexe de comunicació entre el barri i l’institut i demanava al seu editorial que la gent s’animara a “fer País” i enviar-los els articles en valencià. Tanmateix, la cultura i l’entreteniment també trobaven el seu espai en aquesta revista amb poesies, relats i ressenyes escrits per estudiants i una peça on els professors s’identificaven amb personatges històrics com Gandhi (Pepe Cano), Vicente Blasco Ibáñez (Don Ferrando) o amb ningú “perquè la història ha mantingut la dona al marge (Dolors Català).

Fénix. 1981-1983

Portades de la revista Fénix

 Amb un caràcter més desenfadat la revista Fénix primava articles que definien els gustos, aficions i tendències de l’època. A les seues pàgines docents i estudiants parlaven de les seues pel·lícules preferides, dels grups musicals que escoltaven, dels llibres que llegien i dels personatges que admiraven. Era l’època de Kempes, Chanquete, ET , los Chunguitos… però també dels inicis de la música Tecno i l’expansió dels anomenats «modelnos» (sic). A Fénix ambé hi havia espai per a la creació literària, amb assaigs que criticaven l’ordre establert i la pròpia institució de la família, escrits caracteritzats per la implosió emocional, contes futuristes i poesies dedicades a professors, com ara el «romance de Dopazo», dirigida al mític Joaquín Dopazo.

Malgrat ser sobretot una revista d’oci, Fénix també reflecteix les tensions polítiques del moment. A les seues pàgines es denuncia el sabotatge patit pel mural del Guernika, que el col·lectiu d’artistes Equip Hoz havia pintat al pati del institut. Aquest atac, perpetrat per la ultradreta, va provocar les protestes de l’alumnat del Juan de Garay, unes mobilitzacions durant les quals es va patir l’amenaça de bomba d’un grup neonazi.

Escalera horizontal, 1992-1993

Portada de la revista Escalera Horizontal

Després d’una pausa en les publicacions els nostres registres arriben a principis dels noranta, una dècada clau en molts aspectes. Dirigida per Vicente Mallols, la revista Escalera horizontal ja és la primera escrita a ordinador i a les seues pàgines es fa ample ressò del canvi tecnològic que es vivia i del que havia d’arribar: realitat virtual, so digital…

Tot i aquesta incipiència de les noves tecnologies, Escalera horizontal estava concebuda com una revista essencialment d’entreteniment. La creació literària, la caricatura i el còmic (amb Virginia Teruel), els comentaris de tendències (modes, subcultures…), les ressenyes musicals (Phil Collins, Madonna, Queen, Locomía, Dirty Dancing…) i sobretot l’humor, caracteritzaven aquesta publicació. No obstant, la crítica no s’objectava, dedicant un reportatge molt ample, “Errando por el Garay”, a les precàries circumstàncies en les que es feien les classes: soroll del pas dels avions, falta de materials informàtics, estructura arquitectònica inadequada, absència de taquilles… El millor era, segons apuntaven, el component humà: la relació d’amistat entre professorat i alumnat i la creació artística de l’Equipo Hoz.

Sí, no? Curs 2001-2002.

Portada de la revista Sí, no?

 Desapareguda la Escalera Horizontal, l’IES Juan de Garay va haver d’esperar prop d’una dècada més per tal de veure circular pels corredors una altra revista. Amb el segle XXI, s’implantaven definitivament les noves tecnologies i la publicació ja es maquetava a ordinador, s’imprimia en pàgines de revista, amb la portada a color.

Sí, no? va ser una revista dirigida per l’exalumne i professor de valencià Ramon A. Martínez Garcia, que llavors dirigia el taller de premsa. Eren els seus alumnes de 4t d’ESO els que formaven l’equip de redacció: Beatriz Beneyto, Paula Cabanes, Antonio Expósito, Raúl Sevillano, Elena Fuertes, Almudena Gómez, Tatiana Torrecilla, Carlos Navarro, Miguel Marín, Nuria Sánchez…

La revista era una mena de calaix desastre, sense seccions establertes, amb articles de tota mena i moltes entrevistes (a la Llibreria Soriano; l’alumna Almudena Gómez, premiada per la investigació “Alcoholisme i joventut“…). Com en el cas de la Escalera horizontal, aquesta revista donava molt de protagonisme a novetats tecnològiques: la invasió dels mòbils, la implantació d’internet, els videojocs… També parlava de les activitats promogudes pel centre, com ara els intercanvis amb l’exterior o les eixides extraescolars. No obstant, també hi havia peces d’actualitat, com per exemple les que parlaven del 8 de març o les notícies dels barris.

A més d’això, Sí, no? dedicava molt d’espai a parlar del professorat, especialment aquell que es jubilava: Marisa Llácer, Mercedes Testal, Roser… De la mateixa manera, es proclamava rei dels professors a Rafael Pascual (de Biologia) i es destacava l’adeu a la direcció de Pepe Cano i el seu relleu per part de Ximo Carrión.

El Cucurucho, Curs 2005-2006.

Portada d’El Cucurucho

El País de los Estudiantes serví per canalitzar aquesta iniciativa coordinada per la professora d’informàtica Elena González. A la confecció d‘El Cucurucho van participar prop d’una vintena d’estudiants: Carlos Coronado, Elena Herranz, Marta Villalba, Raquel Gómez, Laura Izquierdo, Beatriz Sánchez, Noelia Carrión, Carmela Reillo, Gerard Mahiques, Borja Elorza, Borja Prieto, Guillermo Pajares, Ana Folgado, Vicent Bisquert, Víctor González, Patricia Carretero, Olga Ruiz, Anita Plaza, Paula Sáa… Per primera vegada, una publicació de l’IES Juan de Garay, adquiria forma de periòdic i això es nota també en els temes que es toquen, on primen els d’aspecte informatiu i  les entrevistes.

En efecte, El Cucurucho va entrevistar personatges molt importants com ara Jordi Bayarri (dibuixant i creadoanitzavr de Magia & Acero), Albert Martínez (jugador del Pamesa València), Fernando del Rosario (president de la Creu Roja valenciana) o Miquel Soler (figura molt vinculada a l’administració educativa des dels anys 1980). Organitzat en seccions, la publicació atorgava també un paper destacadíssim a les innovacions tecnològiques i científiques i als problemes mediambientals i socials. Entre les peces que hi trobem, resulta clau la que ocupa la portada: lluita del veïnat contra la subestació elèctrica de Patraix.

I amb el 2020, arriba El Juande.

Portada del periòdic El Juande.

Tot i que començàrem a treballar al 2019, les primeres publicacions van eixir publicades el 7 de gener de 2020, a la tornada de les vacances de Nadal. Amb la participació de totes i tots, esperem que el 2021 siga l’any de la consolidació d’aquest projecte de periodisme escolar, que enguany ha estat reconegut com a projecte d’innovació per la Conselleria d’Educació. Si vols participar en qualsevol de les nostres seccions, no dubtes en posar-te en contacte amb nosaltres: t’estem esperant.

Pau Tobar, coordinador del periòdic El Juande

Comparte la noticia en tus redes
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.