“Un llibre t’acaça quan acabes un capítol i ja desitges llegir-ne un poquet més”

Dia del llibre amb Vicent Sanhermelando
Amb motiu de la celebració d’aquest atípic Sant Jordi en confinament, publiquem l’entrevista a l’autor de “Estic insuportable, i què?”, que va presentar a l’IES Juan de Garay durant aquest curs escolar.
Mar Artero i Natàlia París
Audio de l’entrevista:

Durant les acaballes de l’any 2019, i més concretament el dimecres dia 18 de desembre, vam tenir l’oportunitat de rebre l’escriptor Vicent Sanhermelando al nostre centre educatiu, l’IES JUAN DE GARAY, més específicament a la Biblioteca-Mediateca. I és a partir de la lectura de la novel.la “Estic insuportable, i què?” que ens van sorgir les següents qüestions , a les quals l’autor, ben amablement , ens va respondre.

La novel.la “Estic insuportable, i què?” va resultar guanyador l’any 2018 del Premi de Novel.la Juvenil ‘Vila de Teulada’. Es tracta d’una novel.la en la qual una situació familiar inesperada i colpidora fan del protagonista, Sergi, un “xicot insuportable”. Haurà de canviar de casa, amb sa mare, i la nova situació económica fa que la nova vida li resulte complicada. A poc a poc, i gràcies a les noves amistats i al canvi d’actitud del protagonista endreçaran de nou la vida del jove.

-D’on t’has inspirat per fer una novel.la que arreplega una problemàtica d’un jove com Sergi?

-Doncs molt senzill. Jo faig classe en un col.legi i és una realitat que em trobe amb el meu alumnat, tant a nivell familiar, com poden ser problemes de desnonament, de separacions, de maltractament, com a nivell escolar , com pot ser l’assetjament escolar. La veritat és que l’assetjament escolar està present i segueix estant encara que el combatem. La realitat és eixa, i lamentablement envolta el nostre alumnat.

L’assetjament escolar és una realitat lamentable que el nostre alumnat coneix.

-Et sents identificat amb Joan, el professor, traductor i “psicòleg”?

-No, no exactament. Em sent identificat amb la intenció que té. Jo faig classe de filosofia ,I és aleshores que fer pensar el meu alumnat, fer que siga crític, que qüestione les coses. En eixe aspecte coincidisc amb Joan. Ara bé, pel que fa com a persona deixa molt que desitjar; de vegades la vida és així, i no tothom és un “angelet” ni un “sant”, la veritat.

-Per què has incorporat professions com les de bloguera, dependenta, escriptor, professor, tutor, monitor?

-Fonamentalment, el personatge de la ‘bloguera’ va ser una imposició familiar. La meua família està molt a l’aguait, i ja em venien dient des de feia temps: “ entre els personatges has de posar, per exemple, algú que tinga a veure amb els blogs, amb el món dels ‘influencers’. La veritat és que això és un món a banda, que jo desconec. No em dedique a entrar en eixos llocs, i clar, l’anterior era una novel.la històrica del segle XV, que evidentment, no s’adeia, és clar. Però en aquesta em donaren l’ultimàtum, i així és com em vaig fer l’ànim d’incorporar un personatge que fos ‘blogger’.

De la resta de personatges no hi ha cap estrany per a mi, perquè són quotidians que podem trobar-los bastant fàcilment. Una xica que es troba estudiant i que treballa de dependenta, jo en conec que els caps de setmana es trauen uns eurets de més per tirar endavant. Ara bé, no et cregues que massa, perquè igual trauen uns quatre o cinc euros, que no els en donen més, lamentablement…

-Creus que la crisi ha afectat molt els joves i els professionals com Joan?

Pel que fa a Joan, és ell qui diu que se’n va perquè no li donen l’oportunitat d’impartir l’ assignatura que desitja. Eixa és la realitat del professorat de llengües clàssiques, i d’altres també, que fa anys ho eren tot i ara , quina llàstima, ho tenen molt complicat. Sé que hi ha centres educatius que han de fer càbales per tal que puguen oferir-se aquestes assignatures; el professorat afectat, en molts casos, ha de restar a l’atur per no haver-hi possibilitat d’exercir la seua especialitat. Quant a la situació de Joan, un escriptor sense èxit, succeeix més del que us figureu. Molta gent vol escriure, però l’èxit arriba o no, depén de moltes circumstàncies, la veritat…

-L’acció es desenvolupa a València, i els carrers i paratges són coneguts del centre de València. Has elegit eixe entorn per alguna raó en especial?

-He triat el barri del Carme perquè em porta molts records de quan jo era jove i fins i tot més enllà. Ara bé, tot i que ha canviat molt del que jo vaig conéixer, per a mi té el seu encant. Ofereix uns determinats espais que em venien bé per a la història: necessitava que hi hagués un institut, que fóra un barri tradicional, un espai on poguérem trobar un pis no rehabilitat, un pis antic, perquè havia de quadrar tot un poc i , per a mi , era un lloc molt especial; ubicant la història al barri del Carme era com si anara de festa, de retorn a la meua estimada València.

Vicent
Presentació de “Estic insuportable, i què?” a l’IES Juan de Garay

-Les relacions familiars que apareixen en la novel.la representen la realitat de la nostra societat´?

-Certament , és representativa d’una part de la nostra societat. No de tota, però si que representa una de les parts. Treballant com he estat d’orientador al meu centre educatiu, de vegades t’arriba algú que ‘està insuportable’ , per dir-ho així. Únicament s’ha d’analitzar i observar la situació a casa. Són les circumstàncies amb les quals moltes vegades el professorat hi convivim; no es pot agafar un alumne o alumna i , com està patint molt, o com els pares s’han separat, se li ha d’aprovar. Tot i que no s’ha de valorar això, és impossible ignorar-ho, perquè la realitat és la que hi ha.

-Una circunstància molt curiosa per a nosaltres és que a la fi de cada capítol hi ha una frase i que l’inici del capítol següent torna a aparéixer la mateixa frase en un context diferent. Per què has emprat açò tan curiós?

-Va ser una cosa que se m’ocorregué; és un recurs d’estos que fa captar l’atenció. El llibre t’acaça quan tu estàs llegint; acabes un capítol, i quan ho fas desitges llegir-ne un poquet més , del següent capítol. És més bé un parany, en encetar el següent capítol comences a llegir unes línies i segueixes per veure si al següent continua amb la intriga, i quasi sense adonar-te’n t’enganxes. És cert, és una manera de fer que el lector se senta seduït per la novel.la.

A més a més, la història es pot trobar en contextos diferents. Per exemple, hi ha dos capítols on la història té continuïtat i, de sobte, en els capítols múltiples de tres hi ha un canvi de relat. Els que són autobiogràfics, on Sergi, el protagonista, ens conta la seua història, ho fa en primera persona. I potser el capítol següent, que torna a emprar la tercera persona, incorpora l’oració final del capítol anterior al començament del següent. Encara així s’enllacen l’oració final d’un capítol amb la de l’inici del següent.

  Un llibre t’acaça quan acabes un capítol i ja desitges llegir-ne un poquet més del següent.

-També has tractat casos de vigorèxia, per què?

-Si ,de fet és el tema d’un nou llibre meu, que encara no ha estat publicat. El vaig escriure l’estiu passat i justament tracta d’això, de la realitat dels gimnasos.

Els primers alumnes que vaig tenir, entre un vint i un vint-i-cinc per cent del total, anaven al gimnàs. Com m’interessava el tema, els entrevistava i em contaven com era . Em deien que començaven amb bona intenció però poc després es convertia en un problema. I és que van al gimnàs però el que desitgen és fer més del que el cos pot suportar, i que en certs casos arriben a l’anorèxia o semblant.

N’hi havia un que em deia : “m’estic esforçant, estic suant, estic fen de tot, però si em prenc aquestes pastilles, en la meitat de temps arribe a més. Aleshores, ¿per a què em vaig a sacrificar més d’un any si amb vuit mesos ho puc aconseguir?”.

I un altre et contaré: vaig tenir un alumne molt bon estudiant, el ‘xulo’ de la classe, ben musculat, que deia que estava afonat perquè no feia exercici amb tanta intensitat, i menjava molta més proteïna que res. Tot el que menjava es convertia en greix, perquè amb la mateixa alimentació havia pujat de pes. Em mostrava fotografies, perquè amb aquest hàbit el que pretenia no era “anar a posar-se fort” i “lligar”. No! El que volia era poder fer-se fotos i penjar-les a Instagram, és a dir, ‘postureig’. El més important és pujar fotografies tots els dies per “veure el progrés”, i això si que n’és, d’addictiu. Tots els dies preocupats de quants “me gusta” o quants comentaris t’arriben per pujar l’autoestima.

Em pareix bé fins al punt de la salut física, però quan comences a centrar-te en l’aparença física i deixar la resta de costat et converteixes en una persona superficial, que sols t’importa allò que als altres els pot impactar.

La nova novel·la, que encara no s’ha publicat, tracta d’un xic que és físicament baixet i primet i que es troba acomplexat. Segons va sent més gran i veient el seu aspecte se sent ridiculitzat pels seus amics. Per solventar el problema comença a a acudir al gimnàs. Allà de seguida s’ho pren amb molta intensitat. Els pares, conscients de la situació, volen trobar una solució i, per distreure’l de l’obsessió amb el cos, se’ls ocorre dur-lo a Itàlia, on també té familiars, entre els quals s’hi troba un cosí seu. Aquest també va a un gimàs, on trobem l’altra cara de la vida dels gimnasos. El que he volgut aconseguir és fer una crítica, però amb un to d’humor. No he volgut ofendre els joves que s’hi poden trobar identificats, però sé que d’aquesta manera el missatge pot arribar molt millor al lector. El llibre encara no té data de publicació, però potser a finals d’any siga la el moment .

Quan comences a centrar-te en l’aparença física i deixar la resta de costat, et converteixes en una persona superficial.

A la novel.la incorpores el problema de les apostes, per quina raó?

Així és. Fa uns anys , en una reunió de pares vaig avisar que hi havia alumnes que em contaven quants euros havien guanyat. Llavors em vaig assabentar que era molt fàcil apostar, i que podies jugar tot el que tingueres. És alienant, guanya l’un, guanya l’altre…i sense assabentar-se’n, s’hi entra en una xarxa de la qual és molt difícil sortir-se’n. Ah! I els comptes bancaris de les famílies queden solsits.

Des de fa uns anys és un tema polèmic, més encara perquè les cases d’apostes es troben als nostres barris; I també a dintre de les cases, on els pares i mares no se n’adonen, però tenen les seues criatures enganxades al joc‘on line’.

-Has emprat unes frases que potser es podrien dir que són “frases models” i que poden ser guia per nosaltres, els i les adolescents.. Per exemple , “Les persones són així, amb contradiccions, amb alts i baixos, amb virtuts i amb defectes”, “A vegades, quan ens falta fe en nosaltres mateixos, un comentari intranscendent ens pot afonar o fer-nos volar”, “M’hi vaig enganxar totalment, quan menys diners en tenia, més fe tenia en les apostes”

-El fet d’incorporar a la novel.la un professor, un psicòleg frustat era, d’alguna manera, obrir –li la porta al protagonista “insuportable” , a fer-lo pensar i a que trobàs un canvi. Des de fora ho veiem de manera molt diferent. Però amb aquest psicòleg de vocació, que ha sigut professor, tutor… que està molt interessat en aquest corrent de la filosofia, d’alguna manera em trobe identificat , fer conéixer la matèria que em satisfà transmetre, que aprenguen a pensar, ser crítics, i no creure’ns les coses que ens diuen, veure la veritat com és, que no és una pel·lícula de Hollywood, on tot és molt bonic i intranscendent. No, eixa no és la realitat! Hem de veure la realitat nostra, perquè no hi ha sempre un final feliç.

En definitiva, la vida és com conduir un cotxe. Fins a la adolescència condueixen els pares i les mares, pero durant l’adolescència el/la protagonista ha de prendre el volant . El pitjor professor és el vostre pare o la vostra mare, perquè en sap més i no us deixa, i amb tota la raó del món, el volant. Considera que ets inexpert, però per altra banda necessites arriscar-te agafant el volant i posar-t’hi per aprendre. Ells saben que no n’estàs preparat, són conscients que t’estàs precipitant, però per altra banda és necessari llençar-te a l’aventura.

Moltes gràcies , Vicent, per haver-nos atés tan amablement.

A hores d’ara, i davant el Dia del Llibre, volem felicitar Vicent Sanhermelando per haver resultat finalista dels Premis Ciutat de Torrent, de l’editorial Tabarca, amb la novel.la “Quan encara podíem somniar” , situada en el context històric de la Guerra de Successió , tot i que de caire romàntic, d’aventures i amors jovenívols.

Vicent Sanhermelando ens ha fet arribar un missatge en forma de vídeo amb motiu del Dia del Llibre:

Per a saber més podeu llegir aquest article sobre el Dia del Llibre publicat al del blog de Vicent Sanhermelando

Comparte la noticia en tus redes
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.