Una història del vell Patraix

NÚRIA DIAGO, ALEJANDRO VALCÁRCE, DÍDAC LLÁCER ZOE GARCÍA-SALAZAR, HORACIO LERMA i CLAUDIA GÓMEZ

El 1870, fa tot just 150 anys, Patraix deixà de ser un llogaret independent als afores de la ciutat de València per integrar-se com a barri dins la ciutat. Amb l’excusa d’aquest esdeveniment, el passat més de març ens reunírem a la plaça de Patraix amb l’arqueòleg Víctor Algarra, nascut al barri i exalumne del Juan de Garay. El professor Algarra és un gran coneixedor de la història del vell poble, ja que ha excavat alguns dels seus solars i estudiat els seus murs.

Fins al segle XIX, quan València comença a créixer, la ciutat arribava més o menys fins al cercle format per la plaça de Sant Agustí, el carrer Xàtiva, carrer Colom, carrer Blanqueries…Era en aquests carrers per on passava la ronda de la muralla. Aquesta tancava la ciutat, i fora d’ella quasi tot era horta, on hi havia un grapat de poblets menuts que ara són barris de la ciutat: Orriols, Benimaclet, Benicalap o Patraix. Durant segles estos poblets van ser municipis independents, amb el seu propi ajuntament, però a finals del segle XIX molts d’ells van passar a formar part de la ciutat de València i es van transformar en barris, perquè la ciutat de València s’anava fent gran i anava engolint-los.

Patraix va ser un d’aquests poblets, format per cases antigues, alguna d’elles medievals. Açò es pot comprovar veient algunes cases d’un o dos pisos a la plaça de Patraix o de l’Església.

El vell poble de Patraix té els seus orígens en l’ època musulmana, quan els musulmans ja tenien ací una alqueria. Després, quan amb les tropes de Jaume I els cristians conqueriren la València dels musulmans, Patraix es va convertir en un poblet/vila de senyoriu. Un senyor, noble, era l’amo del poble i la gent vivia allà, en aquell poblet totalment envoltat d’horta i d’alqueries. Per exemple, el lloc on ara es troba l’institut Juan de Garay tot era horta, i prop hi existien diverses construccions com alqueries, o molins per fer farina. Tota la zona estava travessada per la Séquia de Favara, una sèquia molt gran que passava al costat de l’institut, i de fet molt antiga, ja que se sap que és d’época islàmica, d’abans de Jaume I.

Petraher, Batrair, Patraix

El nom de Patraix es creu que és d’origen romà, el topònim del qual provindria del llatí i no de l’àrab, tot i que els origens del nucli poblacional són islàmics; i es creu això perquè s’ha documentat el nom llatí de la zona, Petraher, que voldria dir “bon lloc on hi ha moltes pedres”, (pedrera). També es creu açò perquè sempre s’ha dit que el primer poblament de la zona seria d’època romana, concretament hi existiria una vila romana; fins i tot es trobaren inscripcions romanes al costat de l’església. Una excavació que es va fer fa pocs anys va servír per confirmar aquesta teoria de nou, ja que hi hagué troballes d’alguns materials d’època romana.

El nom llatí Petraher es va mantindre fins que van arribar els musulmans que passaren a denominar-la Batrair.

Amb l’arribada de Jaume I, les tropes cristianes ocuparen la zona i es repartiren les propietats dels musulmans derrotats. Al Llibre del Repartiment , on s’hi enumeren les possesions distribuïdes entre els cristians, es parla de dues alqueries musulmanes que deurien trobar-se per l’actual carrer Xiva, a més de diferents terrenys a Petraher, que Jaume I va distribuir entre cristians.

El poble medieval de Patraix

El vell poble de Patraix coes va anar conformant al voltant de l’actual plaça. Hi havia molt poques cases, sols en serien unes vuitanta i, al contrari d’ altres nuclis com Benimaclet, tan sols va créixer quan ser engolit per València. A meitat del segle XIX no arribava ni als 500 habitants.

L’actual carrer del Marqués d’Elx és un dels més importants del vell Patraix. Era la continuació del carrer València -ara carrer Torís-, que era l’antic camí que portava a València, el qual enllaçava amb el carrer Torrent, inici del camí que portava fins a aquest poble.

Moltes de les cases del carrer del Marqués d’Elx són del segle XV i es conserven senceres, sense canvis estructurals. Parlem per tant d’edificacions d’almenys 600 anys d’antiguitat.

Però, com s’hi pot saber? És possible datar-les en el segle XIV-XV si s’analitza el tipus de murs i l’estructura de la casa; més especialment es pot conéixer pel tipus de materials amb els quals estan bastides. D’aquesta forma és com reconstruïm la història. Avaluem les restes de l’interior de la casa i els materials -en especial si trobem restes de ceràmica- per fer més acurada la datació dels edificis.

A l’actual carrer Toris s’hi va excavar fa poc més d’un any, en un solar , justament on actualment s’està bastint un edifici. Es trobaren les restes de diferents cases del segle XV, i al seu soterrani, cellers per a fer vi . Tot i que siga sorprenent, a València s’hi plantaven vinyes i s’hi feia vi. El més interessant de l’excavació va ser trobar, sota les edificacions medievals, materials d’època musulmana, dels segles XI i XII. Van trobar-se ,fins i tot, materials encara més antics, de l’època romana. De manera que aquesta excavació recent ha servit per confirmar la història que ja sabíem i afegir-ne nous detalls.

L’antiga plaça estava presidida pel palau senyorial, el palau del Baró de Patraix. El palau s’erigia al costat de l’església, on ara hi trobem una finca que acull una farmàcia. Antigament degué existir una església més menuda en un altre lloc, però en el segle XVIII el Baró va cedir part del seu palau per tal que es construïra l’edifici que encara es manté actualment. Cap al 1950 el palau va ser enderrocat per alçar la finca que existeix actualment.

La Batifora

L’entorn de Patraix també va tindre en el segle XIX una potent història industrial. Als edificis on ara hi trobem el poliesportiu i la biblioteca pública de Patraix hi havia una fàbrica importantíssima que es coneixia com La Batifora. Aquesta va ser una de les fàbriques de filatura de seda més importants de València, edificada per un empresari francés el 1836 que va importar maquinària de l’estranger per disposar d’una fàbrica avançada. De fet, va ser la primera fàbrica en tota València en la qual va funcionar una màquina de vapor.

L’obús de la Guerra Civil

Junt a l’església es trobava el carrer del Gurugú, que es va obrir el 1910 després de tombar unes cases que tancaven la plaça. En aquest carrer hi ha un solar que va deixar una casa enderrocada, un antic comerç d’ultramarins -llaunes, conserves- que conserva una curiosa història.

Durant la Guerra Civil espanyola la València republicana patia constants atacs de l’aviació franquista, ja que els avions volaven des de Mallorca i llançaven les seues bombes. En ocasions, fins i tot vaixells de guerra s’acostaven a la ciutat per bombardejar-la. Generalment atacaven el port, el ferrocarril o el centre de la ciutat; però a Patraix van caure diverses bombes perquè s’hi trobava la fàbrica de mobles de Mariano García, lloc on es creia que s’hi fabricava armes per a l’exèrcit republicà. Un dels obusos llançats des d’un vaixell de guerra va destruir el 1938 la botiga d’ultramarins, matant diverses persones, i entre elles l’amo que estava baixant la persiana de la botiga, alertat per les sirenes. Actualment un xicotet mural en la façana d’aquest solar -la casa mai es reconstruí- conserva una data alusiva a la guerra.

Preguntes sobre el patrimoni

La ruta pel vell poble de Patraix va deixar ben palesa la importància del patrimoni i la seua conservació. Per quina raó no es conservaven eixes restes de cases medievals o islàmiques, o per què es podia construir al damunt? Víctor Algarra ens explicà la dificultat de combinar els interessos dels propietaris dels terrenys i l’interés de mantenir la protecció del patrimoni històric. Abans les lleis eren molt tolerants, el que feia que si posseïes un palau medieval, com el del Baró de Patraix, podies enderrocar-lo fàcilment per guanyar diners en la venda del solar.

Encara que ara les lleis sòn més estrictes en la conservació del patrimoni, poques coses es conserven intactes. Per exemple, fa uns anys es va fer una excavació a la plaça on es van trobar restes d’edificis antics, entre d’altres el Palau. Es va documentar tot, es feren plànols i després tot es va soterrar una vegada més.

No es possible mantenir totes les restes antigues que trobem en les excavacions. És per açò que s’hi documenta, per perfeccionar el nostre coneixement històric i tot seguit es cobreix abans de construir edificis al damunt. Sols es protegeix allò que té molt de valor històric. Fins i tot hi ha alguns casos en els quals es paga al propietari i es manté el que hi ha al subsòl , per tal que siga accesible i es puga visitar.

Comparte la noticia en tus redes
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.